Després de faltar a la meva cita amb tots vosaltres durant dos dies, aquí estic de nou per delectar-vos amb un video deprincipis dels 70 d’un dels grans grups que va donar aquella època: Deep Purple.
La cançó en qüestió, que no serà la única que postejaré d’aquest grup, és Black night. És la cançó que va llençar al grup a l’estrellat i que va ser número u de gairebé totes les llistes de l’epoca, tant el video com el single.
Podreu comprovar la diferència entre els videos d’avui i els d’abans, el color, la temàtica, etc. però podreu veure el perquè de ser cap de llistes durant tan de temps i el perquè és una de les cançons estrella del grup, tot i que es fa difícil d’escollir la millor.
No us explico res més…ja ho faré més endavant amb d’altres temes. Aquí us la deixo, disfruteu-la.
Hola de nou a tots, com podeu veure he importat tots els posts i comentaris que vau deixar a l’altre espai blog.
El motiu del canvi és ben senzill, facilitat d’ús, més opcions de personalització i control sobre el que es vol postejar i facilitat del seguiment que tindrà el blog.
Espero que això no suposi cap inconvenient i poder estar aquí durant molt de temps.
I com a video de benvinguda…..
Un clip de Samael, un grup que ha canviat durant la seva història com a grup, però que ha mantingut les seves arrels. Va començar sent un grup de black, per passar al doom i evolucionar cap al que, segons qui, ha anomenat black industrial.
Crec que és l’únic grup al que se li permet de portar una bateria sintètica en aquest tips de música i, en concert, són una passada. El teclista i percusionista és realment brutal.
El clip que us deixo és de la cançó Infra Galaxia pertanyent al seu setè àlbum titulat Eternal.
Aquí podeu trobar més informació sobre el grup i la seva evolució i punts d’inflecció.
Avui el post arriba una mica tard, però no falto a la cita =-)
Avui posarem una cançó mítica amb la formació mítica d’un dels grups de Hevy més coneguts, els que es diu que van ser els pares del Trash i que no el van arribar a tocar mai, Metallica.
Grabat en un concert l’any 1986, tenim un gran tema del que es diu que és el millor disc de la banda, el Master of Puppets, editat el mateix any. La cançó és la quarta de l’àlbum i es diu Welcome Home (Sanitarium).
Metallica ha estat considerat per la majoria de la gent com un dels grans del Heavy i, tal i com apuntava al principi del post, els pares d’un estil de Heavy anomenat Trash, que anys després adoptarien per fer la seva música altres bandes tan conegudes com ara Sepultura. El grup que ens ocupa avui no van arribar a tocar mai aqyest estil però es diu que en van assentar les bases en el seu primer disc, el Kill ‘em all.
La seva discografia s’esten al llarg de bastants discs, però, per a molts fans, entre els quals m’incloc, aquesta acaba amb el seu cinquè, el negre. Aquest és el punt d’inflecció de la seva carrera, donant temes molt més treballats, però ja amb menys força. A partir d’aquí, per a molts de nosaltres deixen de ser aquella banda tan gran de la que en el seu dia en va formar part el líder de Megadeath, Dave Mustaine, per transformar-se en una banda que es dedica a “vendre discos”.
Fins a l’album d’on surt el tema que avui ens ocupa, i deixant la banda i la vida per un accident de cotxe, el baixista, recordat per molts, fou Cliff Burton, un dels grans baixistes del metall fins al moment.
Bé doncs, aquí teniu el video tret d’un concert, que el disfruteu tant com l’he gaudit jo.
De nou amb vosaltres per presentar-vos un altre videoclip.
Aquesta vegada li toca a un compositor que ha mamat molt del mestre Hendrix.
No és que el conegui massa ni que m’agradi especialment, però té cançons molt bones i, si a sobre estan acompanyades per actrius que alegren tant la vista… que em digui algú que no li agrada la HeatherGraham.
Tal i com havia promès fa una estona, em poso al corrent i recupero la normalitat d’un post per dia amb el que llegireu, veureu i sentireu a continuació.
D’acord amb el títol del post, avui anem per un clàssic, Henry Mancini. Però contràriament al que tot us podríeu esperar amb el títol del post, bé tots menys una persona que ja sabrà quina cançó sonarà només veure’n el títol, espero, no serà protagonista la cançó principal de la película, sinó una cançó lletra de Franco Migliacci que Henry Mancini va musicar, cantada per Fran Jeffries: Meglio Stasera.
Bé doncs, en honor a tots els seguidors, fans i malalts de Peter Sellers, m’agradaria que us fixessiu ben bé en la manera que té de seguir els moviments que li proposa la cantant i la coreografia tan còmica que és capaç de fer aquest mestre de la comèdia.
Henry Mancini ha intervingut en moltíssimes películes de renom com a compositor de la seva banda sonora, qui no recorda Esmorzar amb Diamants, El Guateque (amb el mateix Peter Sellers com a protagonista i Blake Edwards com a director), Charade…i moltes més. És un dels grans juntament amb d’altres que aniré posant per aquí.
No em queda res més a dir-vos que… passeu-vos-ho bé veient-lo i, si us ve la necessitat imperiosa de ballar-lo…no us refreneu.
Fins al proper!!
Aquí us deixo la lletra de la cançó per als que sàpiguen italià, l’entenguin o senzillament la vulguin seguir:
MEGLIO STASERA
(Henry Mancini & Franco Migliacci)
Meglio stasera, che domani o mai
Domani chi lo sa, quel che sara
Non mi dire d’aspettare
Il domani che verra
E una porta che tu chiudi
Fra me e te
Se stasera ti decidi
a rispondermi di si,
I domani che verrano
li dedico solo a te
Megglio stasera, che domani o mai
Domani chi lo sa, quel che sara
Nasce il giorno e il giorno muore,
e la notte portera
L’incertezza del domani,
chissa, chissa
Basta un desiderio solo
a non farti riposar,
e una pulce sul lenzuolo
che dormire non ti fa
Meglio stasera, che domani o mai
Domani chi lo sa, quel che sarra.
Tal i com podeu comprovar ahi no vaig poder posar el segon post, és a dir, que vaig un dia endarrerit… espero que això canvii avui.
Aquí tenim una cançó que és tot un clàssic, feta servir per multitud de grups, com per exemple In Flames que la feia servir per l’entrada dels seus concerts o Metallica que en té una versió.
Aquesta és la cançó dedicada al personatge que encarna el mal, però un mal redimible, a la saga de Star Wars. Si, és la cançó que li dóna títol al post, The Imperial March. Composada per John Williams allà per l’any 1980 va suposar un canvi, un alè d’aire fresc en els corrents musicals que marcaren l’època, sota el meu punt de vista. John Williams, autor de bandes sonores tan conegudes com Superman, tota la saga de Star Wars, la aventura del Poseidón, Tiburón, una de les versions de Dracula (1979), E.T., Indiana Jones, Jurassic Park i moltes d’altres com les del Harry Potter, va aportar al cinema una continuitat en l’estil marcat per notables autors de renom anteriors a ell, però amb un estil i caràcter propis que van fer evolucionar la manera en que les bandes sonores formaven part d’una película. A partir d’ara, les bandes sonores no formaven part de la película sinó que a més a més eren capaces d’ajudar-nos a entendre-la o a motivar-nos i preparar-nos pel que s’anava a esdevenir o estava succeint.
No us voldria enredar més, així que aquí teniu la cançó amb un muntatge de diferents imatges de diferents parts de les diferents pelicules que formen la saga. Que la disfruteu.
