Encara que vaig una mica tard i que aquesta setmana no m’he pogut dedicar a posar cap clip tal i com hauria, avui com que és celebració d’un colega…. doncs li dedicarem aquest clip que se que li agradarà.
Erem adolescents…teníem ganes de brega…buscàvem emocions fortes…esperàvem algú que ens donés les pautes per a poder canviar el rumb de les nostres vides, d’agafar-ne les regnes i fer-ne el que volguéssim nosaltres i no el que ens deien…i, en mig de totes aquestes guerres entre neurones que desperten i hormones que ja ens deien el que havíem de fer, va aparèixer un grup referència d’un estil musical al que no estàvem acostumats (grunge), el grup, com no pot ser altre, és Nirvana.
No a tothom haurà influenciat igual…és evident que , per exempple, a mi no em van influenciar tant com a daltre gent que conec, però si que em van fer passar bons moments, a la pista i a d’altres llocs ja ens entenem.
Al link que us he posat a dalt podreu trobar tota la informació que vulgueu sobre la banda, per tant només em queda preguntar… qui no ha ballat, saltat o fet el boig amb les seves cançons, unes més que d’altres, al llarg de la seva joventut (com a mínim els de la meva edat)??
Bé doncs per a poder tornar-ho a fer o, si més no recordar-ho, aquí us deixo la cançó d’avui: Smells like teen spirit.
A passar-ho bé i….bon cap de setmana (encara la demanareu…..jejeje)
Què tal? Us aneu aficionant a llegir-me i sentir les meves recomenacions? Espero que si.
Avui és el dia de recuperar un dels grups mítics del Heavy, un grup que té una pila de bones cançons, però que no es troba entre els meus grups preferits, més aviat és un de més, és que per als qui no em coneguin explicaré que a mi el Heavy Clàssic no m’agrada, però haig de reconèixer que mil milions de vegades el que us poso avui que pas d’altres “grans” grups com poden ser Manowar, Helloween…etc.
Estic parlant d’un grup que va treure el seu primer disc l’any 1980 disc que portava per nom el mateix que el propi grup Iron Maiden. La cançó que us presento és la que dóna nom al disc de l’any de les olimpíades de barcelona, el 1992, i que dóna nom al post.
Bé doncs no crec que us pugui explicar moltes coses que no sapigueu ja d’aquest grup, per tant, passo a posar-vos el video directament. A disfrutar-lo, és una gran cançó.
Avui és el torn d’un altre grup que comença la seva carrera abans dels anys 70 i que aconsegueix situar-se a la cresta de l’exit amb la cançó que ens ocupa l’any 1968, el seu segon LP. Òbviament estic parlant d’Iron Butterfly.
El grup treu el primer disc l’any 1968, el mateix any en que treu el segon, d’on surt la cançó que els va fer famosos per ser el “solo” de bateria més llarg grabat en estudi i posat en un LP (fins al moment i durant molt més de temps només es feia als concerts), la que ens ocupa.
Per als que em conegueu no us estranyarà gens que jo postegi aquesta cançó, doncs el “solo” és molt bo i, tot i que la resta de la seva discografia no m’acabi d’agradar, de fet encara segueixen en actiu, ara mateix de gira pels USA, es diu que de cara a l’any que ve treuran un nou treball.
Bé doncs aquí us el deixo, tot un clàssic: In-A-Gadda-Da-Vida.
P.D. Per als colegues freaks, i ells ja sabran qui són, només posar com a apunt una pregunta, quina és la frase de la película del nostre gran amic Ford on surt el nom de la cançó d’avui? Espero les respostes als comentaris.
Com que estic recuperant bons grups dels 70, no podia deixar escapar la oportunitat de postejar una de les millors cançons que jo recordi, de fet crec que és la cançó més llarga que conec, la versió d’estudi, clar. No conec cap altre grup ni cap altre cançó que ningú s’hagi atrevit a fer que duri 45 minuts!! Si si, com ho llegiu… la cançó és la que dóna nom al post, i la van crear Jethro Tull allà per l’any 1972 i com que no els cabia, la van partir en dos, un tros de cançó per cada cara del disc, però que no deixa de ser la mateixa cançó.
Aquest és un grup que es va formar l’any 1968 i que encara segueix en actiu. Jo he tingut la sort de veure’ls dues vegades i, de debò que paga la pena d’anar-hi… l’atmòsfera i el sentiment que són capaços de transmetre són verdaderament espectaculars, no gens menys que la seva absència d’errors durant l’actuació.
Bé doncs, us deixo el video d’avui: Thick as a brick en concert, i no us espanteu, que només dura nou minuts i mig…que no tothom, per molt que li agradi (jo si) seria capaç d’escoltar una i altra vegada una cançó de 45 minuts!! jejeje
Apa a disfrutar-lo i ja em direu què us ha semblat.
Ja se que porto uns quants dies amb el blog abandonat, però…és que això d’arreglar el pis i sortir tant de festa…acaba passant factura…
Prometo intentar recuperar el ritme proposat quan em vaig decidir a escriure aquest blog.
Avui us porto una cacnçó mítica d’un gran grup de l’epoca dels 70.
Black Sabbath va conviure amb motls d’altres grups, però sobretot, pel que fa a estil musical i al que marcarien els tres, amb Led Zeppelin i Deep Purple. Dels últims es diu que són els pares del que després va evolucionar cap al Heavy clàssic, Led Zeppelin van marcar una nova manera de tocar, sense acabar de definir un estil, però van ser capaços d’unir el rock més dur de ll’epoca amb el blues, cosa que ja va marcar un camí per a molts grups posteriors. El grup que en ocupa avui, es diu que va influenciar i marcar el camí cap a les vessants del Metall més fosques, el doom, el death…. totes les vessants més “gotiques” i obscures de quantes diferents modalitats té el metall.
Aquí us deixo avui un dels grans temes de la banda que pertany al seu segon LP, que porta per títol el mateix que la cancó: Paranoid. Aquesta cançó ha estat bastament versionada, però de les millors versios que es poden sentir són, òbviament la original, que és la que us deixo aquí, i la que va fer Megadeth, que si puc algun dia posaré.
Bé doncs, aquí teniu finalment la cançó, espero que la disfruteu.
Després del període vacacional, durant el qual no he pogut postejar res, torno amb les pilles carregades i disposat a inundar-vos de bona música.
Per desgràcia, aquest és un post trist per als que ens agrada un dels grans grups que ha aparegut a l’estrellat del metall, un grup suec que, després de dos treballs, va desaparèixer per engarjolament del seu líder i cantant, per reaparèixer a l’escena l’any passat amb un nou treball.
El perquè del trist retorn és degut a que el seu cantant i líder després d’haver estat empresonat, i deixar-nos tant de temps sense la seva GRAN apotació musical, ben poc ens ha durat l’alegria del seu retorn, ja que s’ha suicidat,tal i co expliquen a la seva web, després dels rumors que han estat corrent arreu, s’ha confirmat.
Aquí us deixo dues versions de la mateixa cançó, que perquè dues? Molt senzill, la primera perquè és la d’estudi i la que ells van grabar al seu dia, i la segona perquè és en directe, un dels últims que va fer, i perquè la primera en fer el videoclip la van tallar i li falta el final.
Disfruteu-la i, als que com jo, hagueu tingut la sort de poder-los veure en directe, procureu no oblidar mai aquesta experiència!!! I a tots aquells que no,aquí teniu un tast del que ja no podreu veure.
ja ens entenem.
