Si haguéssim de parlar de blackmetal, no podríem obviar mai parlar del que, per alguns, ha estat el més clar i gran exponent de l’estil, un grup que, per desgràcia no he pogut veure mai en directe, i ara que en tenia la oportunitat, els preus del viatge fins allà m’ho han fet replantejar.
Tot i així si que un gran seguidor seu els va poder anar a veure i segons ell mateix….INCREIBLE!! BRUTAL!! ESPECTACULAR!!, quina llàstima no poder-hi anar i quina enveja que em fa… mon germà, doncs no es pot dir gaire a la lleugera que has assistit a un concert d’EMPEROR.
Sobre la seva vida o informacions de la banda no cal que us en posi res ja que ho trobareu tot aquí.
El que si que us puc dir, és que per a mi el millor disc és l’Anthems to the welkin’ at dusk, d’on està treta la cançó que dóna nom al post i on hi ha una de les cançons que a mi em trastoca i que, algun dia, m’agradaria poder arribar a tocar, With strength I burn.
Bé doncs res més gaudiu i flipeu, això és un gran tema!!
Després de faltar varis dies a la meva cita amb vosaltres, avui, encara que tard, us proposo un grup consolidat des de l’any 1986 de música celta-folk gallega, Luar Na Lubre.
Per molta gent aquesta no serà la millor cançó ni la més coneguda, però, Tu Gitana, ja la posaré un altre dia, de moment us poso una cançó de l’àlbum Cabo do mondo de l’any 1999, tema que va merèixer el guardó dels “amics” de la S.G.A.E., que deu ser la única cos a que fan bé, com a milor cançó en Gallec, la seva llengua mare. Tres altres són les cançons del mateix grup que han rebut aquest guardó: Camariñas, Devanceiros i Hai un paraiso.
Us deixo doncs amb aquesta bonica cançó, gaudiu-la!!
[Actutalització] Jeje…que el vaig guardar i no el vaig publicar…és que ahir era massa tard
Discutible ho seria, però innegable també… he començat al revés, com sempre jejeje.
Quina és la millor cançó de Led Zeppelin? Hi ha gent que contestaria Stairway to heaven, hi ha gent que contestaria Rock’n'Roll i moltes d’altres opcions, però hi ha força gent que contestaria que la millor cançó del grup pertany a la cançó del tercer àlbum que dóna nom al post d’avui.
La cançó d’un perdedor que no pot sinó estimar algú que no el correspòn de la mateixa manera, a qui no li ha passat, és la història d’un mal amor, d’un d’aquells en que un ho dóna tot i fa qualsevol cosa per algú i que aquest algú….diguem-ne que no hi és.
Bé doncs aquí us la deixo, és una mica llarga, però definitivament, tal i com deia al princippi, és innegable que és un “temazo”. Disfruteu-la i….si us trobeu en alguna situació així…feu els possibles per desfer-la.
Avui dilluns, toca començar la setmana suaument però amb energia i per això us proposo que escolteu les dues versions més famoses d’aquest tema, la que podríem considerar original, encara que no ho és, com podeu comprovar aquí, cantada per Roberta Flack i la que el va rellençar amb una gran versió del Fugees amb l’encantadora veu de Lauryn Hill, la seva cantant.
Sobre gustos no hi ha res escrit i la veritat és que no és una elecció fàcil, però si que la segona versió té més energia.
Aquí les teniu, Roberta Flack:
Fugees:
Espero els vostres comentaris i a veure quina és la que més agrada.
Després d’una setmaneta moguda i a les portes d’un cap de setmana llarg pel pont del Pilar, us poso una cançó del grup Holandès Within Temptation, que parla de la mare terra, aquesta que avui que és el primer dia que vaig a treballar amb moto sembla que em vulgui fer arribar a casa passat per aigua…
Bé sobre aquest grup us diré que fins que els vaig veure en directe tenien algunes cançons que em semblaven bé, però després d’assistir al concert, haig de reconèixer que m’encanten.
Bom que no tinc gaire temps només us deixo escrit això, però en d’altres posts potser m’extendré més en explicacions sobre el grup.
Avui toca ajuntar dues grans coses, doncs la cançó d’avui forma part de la banda sonora d’una de les millors trilogies dels últims temps: El senyor dels anells. I la cantant que interpreta aquesta cançó, no és altra que una gran veu, Enya.
Sobre la película podríem obrir un bast debat, però no seria la idea del blog, potser algun dia n’obriré algun per poder anar criticant les películes i com comencen sent una estrella brillant per apagar-se al mig i intentar retornar al primer esplendor al final, però no, com ja he dit obviarem aquests comentaris i crítiques.
Passem a parlar de la cantant, Enya és una artista ja valorada, reconeguda sobradament i, de fet, no és d’estranyar, amb la veu que té és difícil no arribar a destacar per sobre de moltes d’altres. Tot i així, la seva música és, per a mi, una mica massa monòtona i per a d’altres amistats i familiars meus, no sabria com expressar-ho…en fi que els posa nerviosos.
Sigui com sigui, aquí us deixo un gran tema, una cançó que és de les poques que té lletra en la banda sonora de la que és la primera entrega de la trilogia de la ja esmentada: El senyor dels anells, que porta per títol o subtítol (com volgueu): La comunitat de l’anell.
La cançó d’avui, evidentment va dedicada, i la persona en qüestió ja ho sabrà només llegir el títol del post.
No crec que pugui explicar gaires coses d’un grup tan mític com són The Who, i no crec que ningú no hagi sentit mai aquesta cançó, per tant no en diré res, perquè sempre seria massa curt i no quedaria a l’alçada, en el link hi trobareu la informació pertinent i els enllaços que us informaran millor que jo.
Després de faltar a la nostra cita d’ahir, avui començo a postejar amb una cançó clàssica de l’any en que es va formar el grup, el 1964.
The Kinks, el grup, va estar actiu des del 1964 fins al 1996.
Sobre ells no us en puc dir gran cosa, ja que ni feien un estil de música que s’acostés gaire al meu, ni tampoc els vaig poder viure de molt a prop, ja que durant la seva època daurada jo encara no corria per aquest món, jejeje.
Bé doncs només us deixo el video que, això si que s’ha de reconèixer, és un gran tema.
Ja ho se…avui vaig més tard que mai…però els compromisos no m’han deixat postejar abans…
Tot i així crec que l’espera val la pena….avui us porto un tema, de fet el tema més famós del grup, que sigui el millor o no això ja és un altre tema, però és el que els va fer famosos.
El tema en qüestió és el que dóna nom al post i els qui no el recordeu crec que us sonarà de seguida quan el sentiu, ja m’ho direu. Es tracta de la cançó estrella del seu segon treball, el CD “Use your brain”.
Clawfinger, així es diu el grup, es va formar l’any 1989 a Suècia, concretament a Estocolm i es caracterítza per un estil agresiu sense deixar de banda la melodia en les seves cançons i les seves lletres es caracteritzen per tocar temes en contra del racisme.
Bé podeu llegir més informació sobre el gru a l’enllaç de la seva web o bé aquí, que a l’hora que és no estic per escriure molt més.
