Avui com a segon post us proposo que em contesteu la pregunta del post.
Quina considereu que és la millor balada que heu sentit?
I ara us preguntareu….a què ve aquesta pregunta després del post anterior d’avui mateix? Doncs mira que ahir vam estar amb l’altre grup els Surfing Tsunamis discutint sobre quina balada podríem versionar i….se m’ha acudit, a part de les que ja tenim apuntades nosaltres i d’altres que se’m van acudint, que me’n podrieu sugerir algunes.
Bé doncs, aquí us deixo la pregunta i espero les vostres respostes.
Ja veurem quina o quines de les que proposeu apareixeran al blog, tot depèn de vosaltres.
Porto uns dies que no tinc gaire temps per dedicar al sa esport del “posting” però avui he buscat un forat per a poder presentar-vos un grup que he descobert fa poc: Arch Enemy.
Si voleu, podeu escoltar alguna cançó d’ells abans de seguir aquí al seu space i després us en faré la reflexió….però no mireu les fotos!! que sino no us sorprendrà tant saber-ne el que us explicaré a continuació.
Doncs mireu el grup es forma l’any el 1996 i segueixen en actiu fins al dia d’avui. En primera instància la banda era formada per cinc paios que feien el que es coneix com a death suec, de fet ells són suecs . Després d’alguns canvis en la formació, l’any 2001 arriba, per a mi, el canvi més substancial que hi ha hagut en el grup i no és altre que la incorporació de la vocalista Angela Gossow.
Brutal, increible….a part d’estar boníssima, no us podeu imaginar lo malalt que es pot posar un paio que li agradi aquest tipus de música veient un “pibón” com ella cantar com canta, amb aquella agresivitat i aquella veu gutural que jo no havia sentit en una dona. De fet….ella és rossa, amb ulls blaus, faccions dures….així:
Sobre la morenassa que hi ha al seu costat ja en parlarem un altre dia, doncs és la cantant de Lacuna Coil, la Cristina Scabbia.
Bé doncs, de moment res més. Espero que us hagi creat força espectació i que estigueu d’acord amb mi amb els comentaris, per a més referències com sempre podreu trobar més informació aquí.
Després d’una desaparició temporal per incapacitat de temps disponible, avui torno a postejar atenent una petició del meu cosí, si si, el moderno més molón de BCN.
Es tracta d’un grup completament desconegut per a mi: New Order. Ha resultat ser un grup anglès que porta ja anys en actiu tot i una parada llarga de sis anys, van començar al 1980 per tenir una parada del 1992 al 1998 i continuar en actiu fins encara avui dia.
Doncs res més, com que no us en puc explicar res per què no els conec, us deixo més informació, com sempre, aquí.
Degut a un aconteixement proper que podreu llegir en la nova secció, obro un apartat dedicat al grup gòtic on toco la bateria: Tytania.
Només això, com que no us puc oferir MP3 per escoltar i el videoclip encara no està acabat de montar, us adreço a aquesta pàgina per als que volgueu sentir alguna cosa.
Avui és obligat dedicar el post al grup que aniré a veure en concert aquest vespre a la sala Razzmatazz de Barcelona: Europe.
Sobre aquest grup us diré que va ser, possiblement, la primera incursió al rock més dur que havia sentit fins llavors. Si no recordo malament jo feia sisè de bàsica (no em pregunteu a què equival ara, diria que al mateix però igual es diu diferent) i lo més que havia sentit era el Boss, del qual falten pocs dies per a que caigui alguna cosa.
Tal i com em va dir ahir un colega…però has sentit alguna cosa de la nova època? a lo que vaig haver de respondre que no, de fet només conec un disc seu, el tercer primer i mític treball del 1986: The final countdown, del que, evidentment, us penjo la cançó principal i més famosa, que dóna nom a l’àlbum.
Bé doncs, espero poder penjar algun comentari sobre què tal ha anat el concert i què m’ha semblat la nova època d’un grup que, com podreu veure aquí, portaven 11 anys separats i…ja veurem si es separen del tòpic de “segones parts mai són bones”, però un clàssic així no el podia deixar escapar.
Un gran grup, diria que el millor de l’anomenat rock català, dels pioners, un grup que es va formar a la Jonquera i que no va tenir la fama ni el suport que jo crec que mereixien: Sangtraït.
El link que us he posat no és la pàgina oficial del grup perquè no en tenen però si que és un espai autoritzat per la seva discogràfica i és, possiblement, el que més s’hi pot assemblar. Podreu trobar més informació aquí, com sempre.
Personalment he anat a vàris concerts d’ells, entre els que es troben els més emblemàtics, els dos que es varen grabar per editar-se conjuntament en un últim DVD de despedida anomenat “videos, concerts i rock&roll” del que ja us aniré posant d’altres videoclips. Ambdós concerts disten 10 anys en el temps i es nota l’evolució del grup, si bés per alguns a un estil diferent del que els va fer triomfar i agradar a molta gent que no havia trobat un grup de heavy català, tot i que per a molts de nosaltres han tocat hard rock i no heavy, i per a d’altres ha estat tan sols una evolució cap a un so més compacte del grup.
No us en vull dir gran cosa perquè sino m’extendré massa i tampoc es tracta d’això, però a tall anècdòtic, us diré que el bateria, en Martín Rodríguez, és pastisser i que va aprendre a tocar la bateria sense classes, tan sols tocant el que trobava per casa endollat al “Made in Japan” de Deep Purple.
Avui us porto una cançó d’un grup que es dedica a fer moltes versions, algun tema propi també, de diferents cançons molt conegudes. La cançó que gairebé tots haurem sentit alguna vegada i que no sabíem de qui era, és la de “Te peto el cacas” que és la versió de The Final Countdown de Europe feta per ells, en la que, evidentment, la lletra ha estat totalment modificada com a totes les versions que fan.
Es tracta de Gigatron, un grup que sorgeix l’any 1997-98 i que ha editat dos àlbums. L’any passat van treure el segon i se les van tenir amb la SGAE per problemes amb els drets d’autor en publicar juntament amb l’àlbum d’estudi un segon de versions que finalment van optar per reglar per internet per no haver de fer front al pagament dels citats drets. Podreu trobar més informació, com sempre, aquí.
Bé doncs, com us podeu imaginar, la cançó que us poso és una versió de la cançó d’entrada de la mítica sèrie del Mazinger Z. Us deixo també l’entrada original per a que les pogueu comparar.
i la original que escoltàvem quan erem petits amorrats a la TV quan per fi vam poder canviar les sèries del Marco i la Heidi per coses amb una mica més de cos
Amb retard però sense deixar-la de banda, avui em toca satisfer una nova petició d’un grup que té cançons mítiques de les nostres nits de festa quan rondàvem la majoria d’edat: Barricada.
Diria que és dels únics grups de música més rockera o radical que encara es mantenen vius i que segueixen treien discs i fent concerts, de fet van pel seu 18è àlbum!!
Com sempre podreu trobar informació sobre ells aquí.
Ho sento ja se que no estava demanada, però no m’he pogut resistir…és una de les cançons de les que parlava que escoltava a la meva joventut a locals com Plataforma, alias Garraforma, on m’ho passava de puta mare amb els colegues…Blanco y Negro!!
Després de les meves vacancetes a Mèxic ja torno a estar per aquí i en actiu com podreu comprovar. Si, és cert que vaig tornar el diumenge tard, però com que no em van deixar dormir gaire i porto els dos primers dies de feina arreglant problemes…no he tingut temps de postejar res…
A més a més, després d’una sèrie de problemes amb les peticions de la Desi (ja arreglats) avui li farem l’homenatge que es mereix pel seu aniversari, una mica tard, però com que diuen que els aniversaris tenen vuitada, encara entrem dins del termini.
Sobre ell no us podré explicar gaire coses, però per a que us feu una idea de com és, el que si us puc dir és que normalment és ell qui graba tots els instruments, no si l’home és un crack, com podreu llegir aquí, toca un tou d’instruments.
Bé doncs, sense més dilacions, aquí teniu el videoclip!! i….
. Després d’alguns canvis en la formació, l’any 2001 arriba, per a mi, el canvi més substancial que hi ha hagut en el grup i no és altre que la incorporació de la vocalista 
