Ja se que el títol del blog i la seva temàtica no fan referència al que us posaré avui aquí, però és que no ho he pogut evitar.
Avui m’ha arribat una joia que voldria compartir amb vosaltres, un link a un capítol d’un gran programa, que va ser el pare i la referència de tots els shows que avui en dia triomfen arreu, el Persones Humanes.
Un programa presentat i, si no recordo malament, dirigit pel gran Miquel Calçada “Mikimoto”, amb colaboradors de la classe del gran Quim Monzó que, tics a part, és l’autor d’uns dels millors monòlegs que he sentit i per exemple un botó, que diuen.
En aquesta ocasió el convidat era en Dyango, i la temàtica del monòleg era la descripció de què és un exèrcit, escolteu-lo i ja em direu si no val la pena, per un dia, canviar un videoclip per aquesta joia.
Segurament n’hi haurà més i de més bons, però de moment us poso aquest, si tinc temps de buscar-ne d’altres ja els posaré, per ara disfruteu el d’avui.
Avui toca postejar sobre un grup que ha evolucionat musicalment durant els anys que porta en actiu: Anathema.
La que va ser un bon exemple d’una barreja de Doom i Death metall, s’ha convertit en un grup de rock progressiu-alternatiu, que, sota el meu entendre, segueix mantenint, o pel que jo conec d’ells, l’essència del sentiment flagelador, trist i deprimit del Doom que ha acompanyat a grups com My Dying Bride.
Teniu força informació on sempre n’hi ha, al recurs de la xarxa que més informació acumula aquí.
Espero que la cançó us agradi.
Per si les voleu comparar, us deixo també la versió original amb el muntatge que han fet traduint les lletres.
Reemprenent la feina del blog, avui us porto un clàssic, una cançó també versionada per molts grups i de la que encara en surten versions noves de bandes joves. Intentar presentar al grup que la va crear em sembla una mica absurd i pretenciós per part meva i, per tant, només us deixaré un parell d’enllaços a la seva pàgina oficial i a al wikipèdia. Rollgin Stones, un grup que van saber aprofitar la fama i que és possible que hagin guanyat més diners amb la marca comercial del seu nom que pas venent discos, però això tampoc sóc jo qui per afirmar-ho.
Disfruteu la cançó que és molt bona, tot i que la prefereixo en versió original…aquesta és més curta i…bé jutgeu vosatlres mateixos.
Després de tant de temps sense escriure res per diversos motius, avui torno a les meves “andades” i a veure si ñes puc mantenir.
Avui tirarem de clàssic, una cançó que es va donar a conèixer poc després de ser editada gràcies a la pel·lícula Easy Rider, creat per Mars Bonfire que venia de formar part del grup que va evolucionar a Steppenwolf,on va seguir tocant el seu germà com a bateria.
De les nombroses versions que s’han fet d’aquesta cançó, tot i haver-n’hi moltes de molt bones, cap ha aconseguit d’eclipsar la original per a que es quedés en l’oblit de la memòria com amb tantes d’altres cançons ha passat, doncs des de l’any 1968 ha estat sonant i espero que no ho deixi de fer
Sobre el grup no us en puc dir gran cosa, ja que no els conec, només aquesta cançó com el 90% de la gent que conec… si, hi ha un 10% de la gent que conec que és probable que no la conegui… és que conec gent de tot, jejeje. Però el que si us diré és que pertany al seu primer disc que porta per títol el mateix que el de la banda, una cosa molt habitual en l’època.
Bé doncs si en voleu més referències, us puc adreçar a aquí:
